LES MALALTIES DE FELIP V.

LES MALALTIES DE FELIP V.

Cal esmentar, que amb el pas dels anys i la progressió de la malaltia mental que patia, el van desmillorar molt i el duc de Saint-Simon així ho testimonia el 1721:
“La primera ullada que vaig fer al Rei […]
em va sorprendre tant que vaig tenir
la necessitat de fer grans esforços per
recobrar-me. Cap vestigi vaig notar del
duc d’Anjou en aquell semblant allargat,
distint, i que deia molt menys que
quan va sortir de França.
Semblava molt encorbat,
disminuït, traient la barbeta cap a fora,
molt endavant del pit, els peus molt junts
fins a tocar-se i trepijtar-se quan caminava
i els genolls estaven a més de quinze polzades
una de l’altra […]. Allò que va fer l’honor
de dir-me estava ben dit, però tan lentament […],
amb un aire tan babau, que vaig quedar confús.
Una jaqueta sense cap daurat, de drap bast bru,
no millorava la seva cara ni la seva presència.” »
— Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon.

Havia estat educat per François Fénelon, la qual cosa li va garantir una cultura general, incloent-hi coses d’Espanya i el caràcter dels seus habitants, i un cert grau de liberalisme. D’altra banda, Felip era fervorosament religiós, de fe inquebrantable i d’una gran devoció a Déu, d’esperit recte, temia al Diable i s’allunyava del vici.
Aquesta consciència religiosa no només es traduïa en uns escrúpols ordinaris per a la seva vida personal, sinó que els va estendre a la vida pública i els deures de la monarquia.
Aquesta faceta seva li va impedir consumar sexe
abans del matrimoni, als divuit anys Felip era encara verge, i, després va impedir que tingués cap amant.
Com la majoria dels seus avantpassats, Felip tenia un insaciable desig sexual, el qual estimulava amb afrodisíacs de l’època.
La seva primera esposa, Maria Lluïsa de Savoia, fins i tot ja quan estava malalta de mort per escròfules, no va poder descansar cap dia.
El metge de Felip V així ho relata:
“El sexe tot ho anul·lava en ell. Va ser el marit més assidu, més marit que s’hagi vist mai, aferrissat, implacable d’exigència amorosa […] La seva primera esposa, malalta de mort, perduda d’humors freds, dissolta i coberta de nafres, no va tenir treva ni un sol dia.”
Sobre el seu caràcter, si bé inicialment es va veure a Felip com una persona que mostrava un gran valor en el camp de batalla i enteresa, que li va valer el sobrenom de «l’Animós», el cert és que poc després cauria en una malaltia depressiva que el canviaria totalment. A més a més, com el seu pare, Felip V va patir de mutisme, rarament parlava si no era per allò estrictament necessari, era abúlic, fred envers els altres i no s’interessava realment pels assumptes de govern, no tenia un gran sentit de l’autoritat i, tanmateix, no es parava a pensar les decisions.
Dins del seu retrat, cal tenir molt en compte la malaltia que va patir durant la seva vida, i que va fer acte de presència en Felip quan només tenia divuit anys. S’esmenta a l’època, que Felip V va patir de melangia i de mania, per tant, una malaltia maniacodepressiva, que s’ha identificat com una neurastènia, herència familiar que li va transmetre el seu pare, i també la seva mare, el comportament de la qual, que era hipocondríaca, el devia influenciar.
És evident que el rei va patir de trastorns psicològics, car així ho afirmen les persones contemporànies al monarca i els historiadors posteriors al regnat. L’actitud de la medicina de l’època, que en aquell moment anomenava la malaltia de Felip com «vapors», va ser la de tractar el monarca de malalt mental, i es relacionaven aquests trastorns amb un signe de debilitat, la manca de caràcter o els seus vicis. Els símptomes que patia Felip podien ser relacionats amb la depressió i la melangia, com l’angoixa o l’entristiment i, d’altra banda, patia desequilibris que podien derivar, en alguns casos, en bogeria. L’alienació de Felip era tal que Isabel Farnese va fer venir a Farinelli per intentar apaivagar els efectes de la malaltia, que va rebre grans favors dels monarques, gràcies als efectes positius que tenia la veu del castrati en Felip.
Els episodis de la malaltia, segons les fonts primàries, podien durar no només moments en concret, sinó mesos o, fins i tot, anys, per la qual cosa resultava impossible amagar-ho al públic, encara més si coincidia amb un fet polític important. D’altra banda, les fonts secundàries, poc posteriors al regnat de Felip V, aporten una visió negativa, i incideixen en la feblesa del monarca i els seus vicis, a causa, també, del control que va patir de les seves dues esposes.
Això l’inhibia en els seus deures de govern durant les crisis de la malaltia; moltes persones no entenien veritablement què afligia Felip. Per tant, a causa d’aquesta qüestió no es pot menystenir els efectes que va tenir la malaltia del rei en l’anàlisi del seu regnat, car ell, a mesura que avançava en edat es veia cada vegada més afectat per la malaltia, per això, gradualment va desentendre’s dels assumptes de govern, deixant-los en mans d’altres.
Aquesta malaltia passaria al seu fill, el futur Ferran VI.