CONTES MARINERS

“El menorquí es va acostar al nostramo, ferit de mort, estès a coberta de la goleta, li va posar la ma a sobre del cor i li va dir:
-Encara ets dels nostres?
Fidel Oriol Vidal va obrir lentament els ulls i va mirar fixament als del menorquí. Els records li van jugar, com sempre, una mala passada.
Veritablement havia envellit aquell home, però la brillantor dels seus ulls era la mateixa de aquell matí, quan intentaven realitzar les maniobres correctes per treure el galió de l’encallada, i se li va acostar per a dir-li:
-Senyor, ja sé escriure!
Fidel Oriol Vidal feia recompta en aquell moment, del botí obtingut: mantes de llana, bocois de vi, marisc sec, cofres plens de documentació que mai més rebrien els seus destinataris, mentre la tripulació treballava per a sortir de l’encallada.
-Com et dius, quin és el teu nom?
-L’he oblidat senyor el meu nom, però els musulmans em deien Isam, perquè van capturar-me, el dia que l’Isam-al-Hawalani va conquerir Mallorca, Hassan perquè era el nom del meu amo, un català convertit a l’Islam, i Lluna perquè aquell dia hi havia lluna plena.
Mentre el galió sortia de l’encallada i posava rumb a l’illa, Isam-Hassan Lluna, li va explicar la seva història.
Era d’un poblet molt petit a prop d’Es Monte Toro, pensava ell, i va ser capturat pels almohades quan encara no sabia ni caminar. Va créixer oficiant les feines de mosso que les forces li donaven, fins que el van posar al servei d’en Fidel Oriol Vidal, en un intercanvi de joves per manduca. En Fidel Oriol Vidal era un mariner rarot, un nostramo més amant del silenci que de la xerinola, i de la lectura que no pas del joc de cartes a la taverna.
En Fidel era empordanès i li va ensenyar a parlar bé el català, fins que el va dominar, i segons li deia, ho feia millor que molts estudiosos de la llengua, que per no estimar la gramàtica, convertien en blasfèmies l’oració més pietosa.
Un dia que Isam-Hassan, allunyat de tots, s’entregava a l’ofici de preparar el dinar per a tota aquella colla de tripulants afamats i cridaners, va deixar les olles per acostar-se al seu mentor, que amb una mena de ploma a la ma, semblava refregar-la sobre una espècie de paper.
-Vols saber el que faig?
El reflex de la curiositat a la cara de l’Isam va fer continuar parlant al nostramo.
-Escric, Isam, escric.
El silenci del menorquí encara el va animar més a continuar parlant.
-Escriure vol dir posar lletres. Les lletres formen paraules, i amb les paraules puc narrar tot el que he vist. Aquestes lletres que veus aquí han format unes paraules que ens expliquen com són les gents de la Medina.
Escolta que te les llegiré: “…La gent que hi viu en aquella illa es altiva, tan superba, gallarda i bel·licosa que, ara per ara, no ha estat vençuda per ningú, ni sotmesa per les bones, a fora vinguts estrangers…”
-I que més pot escriure –li va preguntar l’Isam amb la mirada fixa en aquell mon de foscos caràcters.
-El que vulgui. Tot el que vulgui.
-I també poden escriure’s els somnis?
-També Isam, també.
Per això els seus amos eren tan forts, va dir-se en Isam, perquè podien conservar els somnis contra els fongs de l’oblit, i tornar-los a tenir una i mil vegades, sempre que volguessin.
-Vull escriure –va implorar el menorquí- vull instruir-me en el do dolç i amarg de fer lletres.
Ara el cos d’en Fidel Oriol Vidal era estès a coberta, una granada havia fet saltar part de la coberta i les estelles de fusta se li havien clavat per a tota arreu.
-Encara és dels nostres? –va insistir en Isam-Hassam.
En Fidel ja no contestava, la seva respiració era dèbil, els ulls, abans vius i autoritaris, s’apagaven lentament.
-Dormiu tranquil senyor Fidel, que jo tindré cura d’escriure aquesta història, per poder-lo recordar per a sempre més.