EL VESTIT DE TIRETES BLAVES

EL VESTIT DE TIRETES BLAVES
Míriam Galisteo

Míriam Galisteo, alumna del Col·legi Montessori Palau de Girona de a
Va guanyar dos anys consecutius el primer premi de narració tant a nivell de l’escola com a nivell provincial amb els seus contes “Fizac” i “El vestit de tiretes blaves”.
Aquest darrer va guanyar també el primer premi del Certamen Literari Sant Jordi de narrativa infantil.

-Que falta gaire per arribar?.

-No, ja estem a punt d’arribar, però hi ha molt trànsit.- va respondre la mare.
Feia mitja hora que havíem sortit de casa i encara estàvem embussats a la Diagonal.

Era Setmana Santa i tothom marxava per les vacances.
M’havien vingut a buscar just al sortir de l’escola i no m’havia donat temps ni tant sols d’anar al lavabo.
Entre tant enrenou, aviat em vaig endormiscar, i quan em vaig despertar ja havíem arribat a casa de la meva àvia.
Aquells dies de festa sempre els anàvem a passar amb l’àvia. Ella viu no gaire lluny de Barcelona, en una petita, antiga i entranyable casa, rodejada per una tanca una mica oxidada, des que va morir l’avi.
Vam tocar el clàxon i va sortir l’àvia a rebre’ns. Vaig quedar-me darrera per poder donar-li el petó mes gran i llargarut de tota la família.
La meva atracció vers l’àvia, era quelcom semblant a un allargament de mi mateix.
Quan vaig entrar a la casa tingué la sensació d’haver viscut sempre en aquell lloc ple de records. El petit rebedor amb la calaixera plena de terrisses i flors, el curt passadís que porta a la cuina de rajoles verdes i grogues, i el menjador, on hi ha el televisor que li vam regalar, la petita tauleta vestida de ganxet col·locada avanç de sortir a la terrassa, que te la foto, rodona, del meu avi.
De seguida vaig pujar per les escales que tenen una barra arrodonida de fusta, per la que m’agrada molt baixar, encara que la mare sempre em renya.
Al pis de d’alt hi ha les habitacions i dos banys. Vaig anar directament a la meva habitació. Tot estava exactament igual que l’última vegada: el llit davant de la porta amb la capçalera de fusta fosca. L’armari gran, l’escriptori, la foto de tota la família el dia de la meva primera comunió i la finestreta, vestida amb cortines blanques. Després de mirar-me-la una bona estona, vaig baixar a ajudar als pares a pujar la resta de l’equipatge.
Vam tornar a baixar i vaig anar a trobar-me amb l’àvia al jardí. Un jardí petit, però amb una gespa molt verda. Hi ha també un gronxador, però està mig desmuntat. Al costat del gronxador, hi ha una gran arbre molt vell –diu l’àvia que té mes anys que ella. Fixa’t si n’és de vell¡-.
El pare m’havia clavat uns quants taulons que em servien d’escales per pujar. Quan estava a d’alt, mi quedava hores jugant. Era el meu campament d’indis, el fort de l’oest, el vaixell de pirates, i mil coses més, que també havia fet en aquell mateix arbre, la meva àvia quan ella era petita.
Aviat va fer-se fosc i vam entrar a casa. El sopar estava ja a taula i vam anar a rentar les mans. L’àvia ens havia preparat per sopar aquelles patates al forn que tant m’agraden. Després de menjar-me’n sis o set vaig ajudar la mare a recollir la taula i rentar els plats. Per això, després en van deixar estar una estona mirant la televisió. En arribar l’hora d’anar a dormir vaig pujar a d’alt, de la mà de l’àvia.
Des de la habitació sentíem les veus dels meus pares, mentre l’àvia m’explicava una historia que ja no recordo. En tancar-me els ulls, va marxar sense fer cap soroll. Jo no tenia són i recordo que tenia els meus pensaments molt fixes en les seves darreres paraules, Nins i tot es van adormir abans els pares que jo.
Havien apagat la televisió, la pel·lícula s’havia acabat i tot estava a les fosques.
Quan a la fi estava a punt d’adormir-me , vaig sentir unes passes. Vaig pensar que seria l’àvia que anava al lavabo que hi ha al costat del meu dormitori. Però les passes es van aturar a la porta de la habitació.
Durant uns breus moments vaig esperar que entrés.
Però les passes no es van tornar a sentir.
Una mica estranyat vaig aixecar el cap per mirar què feia i, vaig veure una nena petita, de la meva edat, vestida com ara ho feien en el temps de Maria Castanya.
Portava un vestit de color blanc amb unes tiretes blaves. I un cinturó també de color blau marí. Les sabates de xarol blanques igual que els mitjons. A d’alt de tot del vestit portava com una espècie de capa petita. Els cabells recollits en una trena tancada per un llaç, també de color blau.
Aquell rostre em recordava algú!.
Amb veu molt baixa em va convidar a baixar al jardí a jugar amb ella. Jo tenia són, però vaig pensar que podia ser divertit anar una estona amb ella de nit sense el permís dels pares.
Així dons, em vaig tirar per sobre l’abrigall i vaig seguir aquella misteriosa nena.
Vam anar al jardí i pujarem a l’arbre, encara que els taulons per pujar no eren ben bé els mateixos de la darrera vegada que jo havia pujat. Jo no sabia què fer, estava parat, però ella va començar a jugar, tot xerrant, a jocs que jo no coneixia, de manera que em vaig animar i vaig decidir seguir-la.
Ens vam estar així, em sembla, tota la nit. Jugàvem a pujar a d’alt de l’arbre, a córrer pel petit bosc de darrera la casa, pel pati, a tocar i parar, a fet-i-amagat, a lladres i policies…
Però va començar a sortir el sol i vaig recordar-me que l’àvia sempre s’aixecava amb les primeres llums del dia, així que vam decidir anar-nos a dormir
Ella em va acompanyar fins la meva habitació i llavors vaig sentir com les passes s’allunyaven.
Estava tant cansat que em vaig adormir en un moment. I al matí tenia tanta són –com sempre!- que vaig restar al llit Nins que vaig sentir la mare que des lluny rematava una frase de la que només vaig sentir…
–…ja està bé, eh noi!.
-
A l’hora de dinar vaig estar pensant en el són que havia tingut: una nena molt estranya i jo ens arnàvem a jugar al jardí
i fins la matinada no ens anàvem a dormir.

No vaig atrevir-me a explicar-li a ningú.
Aquella tarda vam anar al bosc a berenar, era el mateix lloc del somni. Allà vaig estar jugant força estona amb l’àvia i després vam menjar el pastis de xocolata que havia fet ella.
Li vaig explicar el meu somni i no oblidaré mai el seu somriure.
Llavors vam tornar a casa i sopàrem. En van deixar mirar una estoneta la televisió, perquè feien un partit de bàsquet molt emocionant. A la mitja part, quan les coses estaven mes interessants, en van fer anar a dormir.
– Com sempre!
Mentre estava estirat al llit anava escoltant la retransmissió del partit. De seguida però em vaig adormir desitjant tornar- me a trobar amb la meva misteriosa amiga.
Per la nit, quan tot estava fosc i en silenci, vaig notar com algú em donava copets i em balancejava. Vaig obrir un ull i allà estava ella. I jo no estava adormit. La meva amiga em va apropar l’abrigall sense dir ni una sola paraula. Vaig saltar del llit per baixar darrera d’ella per la barana de fusta rodona de l’escala. En sabia més que jo i baixava molt més de pressa. Un cop més vam estar jugant Fins que va sortir el sol.
I com la nit anterior, a la matinada vam anar a dormir per si de cas l’àvia s’aixecava.
Un matí, en aixecar-me, els pares s’havien emportat l’àvia a l’hospital. Allà es va estar molts dies. La mare i jo l’anàvem a visitar cada tarda i li portàvem flors. Fins que un dia, en arribar a l’hospital, van fer passar a la mare a un despatx, mentre jo estava a la sala d’espera. Quant va sortir tenia els ulls molt vermells i una llagrimeta li baixava per la galta. Al sortir de l’hospital em va explicar que a l’àvia ja no li funcionava el cor i que havia anat a un món molt millor.
La mort de l’àvia m’havia sabut molt greu, però les dolces paraules de la mare em van tranquil·litzar. Els funerals es celebraren el dissabte al matí. Hi havia molta gent: amics, tiets, cosins, i alguns que jo no coneixia.
Uns dies després, no recordo quants, vam tornar a casa de l’àvia, la mare volia endreçar algunes coses. Aquest cop, però, no estava tant feliç de tornar-hi.
Mentre posàvem tot un seguit de coses a l’habitació de baix, jo vaig obrir un bagul on jo sabia que hi havia records de l’àvia. Vaig anar traient cosa per cosa, i tot plegat vaig trobar-me a les mans un vestit de color blanc amb unes tiretes blaves.
I un cinturó de color blau marí. I unes sabates de xarol blanques igual que uns mitjons també blancs. A d’alt de tot del vestit portava posada com una espècie de capa petita , i un llaç de color blau perfectament doblat.
A sota una fotografia de color sèpia de la nena que dies darreres havia jugat amb mi.
Vaig baixar les escales de dues en dues per preguntar-li a la mare qui era aquella nena.
-Es la teva àvia quant tenia la teva edat.
Vaig tornar cap a dalt lentament.
Molt lentament.
La mare va regalar-me aquella foto -encara no sap perquè li vaig demanar amb tanta insistència- i ara me la miro molt sovint: el mateix vestit, el mateix somriure, el mateix rostre.
I ara, mentre us explico aquesta història, amb la fotografia entre les meves mans, me’n recordo d’aquelles nits, màgiques, plenes d’infantesa, plenes de records, plenes d’il·lusions, que continues completament vives dins de el meu cor.