FIZAC. El maravilloso cuento de una niña de 11 años

FIZAC.
El maravilloso cuento de una niña de 11 años.
De Miriam Galisteo.
La pequeña Mìriam tenía tan solo 11 años cuando se le ocurrió escribir este cuento que como todos los suyos está rodeado de misterio y de encanto, mucho mas teniendo en cuenta la edad que tenía y que el relato nace a partir de una redacción que su maestra de catalán les encargó de simple descripción de su colegio.
El claustro de profesores del Colegio Montessori Palau de Girona, lo presentó al concurso literario catalán Sant Jordi de Literatura Infantil y Juvenil y aunque quedó finalista no ganó.
El cuento traducido al castellano pierde una cierta fuerza lírica por la soltura y el increible dominio del catalàn que demuestra Mìriam Galisteo a esa edad tan temprana, teniendo en cuenta que su lengua materna es el castellano.
Sin embargo Mìriam escribió más tarde “El vestit de tiretes blaves” al año siguiente logrando, esta vez sí, el Primer Premio Sant Jordi de Literatura Infantil y Juvenil, máximo galardón literario que se otorga en Catalunya para niños de esa edad, dedicado en aquella ocasión al poeta catalán Joan Salvat Papasseit

Era un diumenge, normal com els altres, i estava estirada, sobre el sofà, creuada de braços i avorrida, pensant que podia fer, ja que pel matí havia acabat ja els deures.
La mare era a la cuina fent el sopar, el pare que acabava d’arribar del despatx, llegia tranquil·lament el diari, el meu germà era a cent quilòmetres, a Barcelona, preparant-se per el exàmens i l’Anna, la meva germana s’estava arreglant per anar a sopar amb els seus companys de la classe.
Des del menjador es podien sentir les noticies que feien a la “tele” de la cuina.
De sobte vaig sentir la veu del pare que em deia:
-Mìriam, ara dintre de mig hora, la mare i jo anirem a casa dels Pérez. Et quedaràs tota sola, per tant no obris la porta a ningú i ves a dormir el més aviat possible. No et quedis a veure la televisió gaire estona. Potser que tornem tard i l’Anna també, d’acord, petita?.
-Si, pare- vaig contestar jo, pero en aquell moment no l’estava escoltant. Estava pensant en la pel·lícula que havíem anat a veure alguns companys de la meva classe i jo. Va ser una pel·lícula molt emocionant i el noi era molt maco.
Al cap d’una estona, després d’haver sopat, a casa només era jo. A la “tele” no hi feien res, però vaig voler quedar-me una estona més perquè creia que era massa d’hora per anar-me a dormir, encara que a l’endemà tingués que anar a l’escola. Però mirant el “rollo” que feien em vaig quedar adormida. De sobte, em despertà el timbre de la porta. El pare m’havia dit que no obrís a ningú i vaig preguntar qui era. Em va respondre una veu amistosa que em va dir:
-Soc jo.-
-Qui podria ser?.- vaig pensar quasi en veu alta.
Oblidant el que m’havia dit el pare vaig obrir la porta i allà, davant meu, hi havia un homenet que no feia mes de dos pams d’alçada i que preguntava per a mi. Jo me’l vaig quedar mirant una bona estona i em va dir amb una veu molt dolça:
-Apa, ja em miraràs després. Ara agafa un abrigall apaga els llums i la televisió i segueix-me.
-Però…-vaig dir.
-Res, que no tenim gaire temps. La veritat es que només tenim aquesta nit, ja que demà hauràs d’anar a l’escola.
-Què? -vaig preguntar al sentir allò final de l’escola.
Però no em va fer cas i va continuar:
-Bé, jo em dic Fizac i sóc de Groina.
Com un autòmat vaig anar a buscar el meu anorac i el vaig seguir. Vàrem baixar per una escala que no coneixia de res. No era l’escala de casa meva!. Tenia por i vaig voler tornar enrera però no ho vaig fer, perquè…La veritat és que no ho se.
Havíem baixat uns sis pisos quan no podia més i em va dir:
-Prent-he això, és com una vitamina, perquè encara falten sis pisos més, però sota terra.
Els meus ulls s’obriren com a taronges. Aniria sota terra!. Vam continuar baixant fins que arribàrem a un passadís ple de portes. Vam entrar per la segona.
Darrera d’aquella porta hi havia una habitació immensa, més gran que el teatre de l’escola.
Al centre hi havia uns homenets igual de petits que Fizac.
Tots dos continuàrem caminant pel centre de la sala i a cada pas que nosaltres dos fèiem, la resta de Groins, s’anaven apartant. A la fi vam arribar davant d’una gran cadira, majestuosa on seia un Groin molt vell. Era el que manava a jutjar pels seus vestits i per la mirada respectuosa de la resta de Groins. Digué:
– Vine aquí. T’he de parlar. T’he fet portar per en Fizac fins a Groina perquè vull que ens ajudis. Has estat la primera nena de la teva escola que ens hem trobat, i crec que tu, en podràs ajudar.
Aquell avi, vestit amb aquelles robes tant rares, però clares i alegres, tenia el rostre mes amable i rialles que jo havia vist mai. Assegut a la seva trona em donava una impressió de amistat i de bona persona. Això també em va passar quan vaig veure per primer cop a en Fizac feia molt poca estona a d’alt a casa meva. Era molt curiós el que em passava, era totalment conscient que era fora de casa, de nit, que havia desobeït el que m’havia dit el pare, que estava rodejada de personatges estranys i desconeguts, en un món desconegut, però em sentia molt bé entre ells, no em sentia estranya.
Els ulls penetrants del venerable avi em miraven fixament quan li vaig dir:
– Bé soc tota orelles.
Em mirà dolçament, amb una petita rialla dibuixada en els seus llavis i em digué a poc a poc:
– Jo no veig que les teves orelles siguin mes grans del normal.
Tots els Groins reunits al voltant nostre, que s’havien anat acostant tant que ja eren quasi a sobre nostre, començaren a riure fortament. Les rialles d’aquells petits éssers era contagiosa i vaig fer un esforç per no posar-me a riure com ells, ja que aquells bon avi em mirava amb aire de nen entremaliat.
Quan totes les rialles baixaren de to, l’avi, començà a parlar molt lentament:
-L’altre dia el meu germà i jo ens vam discutir per una veritable tontería i Kizor, el meu germà, que té un caràcter molt sensible va marxar sense donar-me temps a arreglar la discussió. Segons m’han dit els meus observadors va sortir per l’escala que tu has baixat i l’han vist al voltants de la teva escola.
-Tu ets la Mìriam, oi? –digué Zikor, l’avi, un altre cop amb aquella veueta riallera i simpàtica.
-Si.-vaig respondre sorpresa de que encertés el meu nom.
-Tenia pensat -continuà- d’anar a buscar d’altres companys teus, com l’Anna, l’Isolda o en Miquel però tu eres la que estava més a prop.
En aquell moment vaig decidir ajudar-los, ja que no tant sols donaven la impressió de bones persones, sinó que de voler-me fer mal ja me l’haurien fet. A part d’això semblava cert que necessitaven ajuda i tant per tant jo ja era allà i força embolicada.
Mentre em mirava la immensa sala on estaven reunits plena de robes com de seda, penjades des del sostre, que formaven unes figures estrambòtiques i transparents, col·locades entre uns llargaruts finestrals de colors vius, que em recordaven les d’algunes catedrals que hem visitat amb la nostra escola, vaig pensar de preguntar-li:
– Em podríeu dir, si us plau, quines son les afeccions d’en Kizor?. –La meva intenció era saber-ho per tal de buscar-lo al teatre, a la biblioteca a pot ser menjant a la cuina.
-A Kizor no li agraden les festes, ni la gent, ni tot allò que representin aglomeracions. Li agrada molt llegir o estar tranquil en llocs espaiosos, meditant o simplement dormint. Això es tot el que puc dir-te ja que la meva feina de governador de Groina no em deixa tot el temps que jo voldria per a dedicar-li al meu germà i fins i tot a tu.
Vaig entendre perfectament el missatge de l’avi Kizor i després de donar-li un petó a la galta vaig retirar-me tot seguint els passos d’en Fizac.
Estava convençuda que trobaria a Kizor en el teatre de la meva escola o si no a la biblioteca ja que són dos llocs molt adients per un personatge com aquell.
Fizac va pujar el cap i em va dir:
– Em sembla que ens serà fàcil de trobar-lo perquè amb la cara que fas…!.
– Si, crec que sé on trobar-lo.
Vam arribar a l’escola ben bé no se com, i entràrem per les grades del camp de futbol. Allà on seuen tots els pares, famílies i convidats el dia que fem la festa de fi de curs, quant tots els nens i nenes de l’escola fem cada any una tabla de gimnàstica o una representació musical i podem veure asseguts allà a d’alt a tots els pares de l’escola sense saber quins son els nostres.
Vaig tenir que portar a Fizac a coll-i-bé ja que li costava molt baixar per entre mig de les grades.
Mentre baixàvem li vaig dir:
-Serà millor que no ens separem el meu col·legi es molt gran i es molt fàcil per a tu perdre’t. Per si de cas t’explicaré com és. Entrant per la porta principal, que es aquella d’allà baix la que està il·luminada, a la dreta està el pavelló on hi ha el teatre, els laboratoris, la biblioteca, el material, la sala d’informàtica, el despatx de direcció i a baix de tot un pavelló cobert a mig acabar. Aquest pavelló s’allarga i forma un altra pavelló on hi ha les classes de BUP i de COU, que son els nois i noies més grans de l’escola i que molt aviat marxaran a fer estudis superiors; després hi ha la sala de audio-visuals, que es molt divertida i la sala dels professors, allà on ells es reuneixen no sé ben bé perquè, el menjador i les cuines que son molt grans i unes aules de dibuix molt clares i solellades.
Davant d’aquest edifici hi ha les pistes de bàsquet i de mini-bàsquet. El bàsquet es un joc molt divertit, jo hi jugo, que l’han portat els americans i que ara es juga molt aquí.
També hi ha dues pistes de voleibol, dues de futbol petites i un petit bosquet on anem a estudiar o a parlar amb els companys. Ara des de fa un temps no ens deixen entrar perquè la gespa és molla. Per tant ves molt en compta de no trepitjar-la.
D’arrere del bosquet hi ha grans extensions de bosc, on el director vol fer una granja i un hort, no sé quantes pistes de tennis i un llac per anar a remar. Això és el que més m’agrada.
-Caray!. Si que teniu coses –va exclamar Fizac.
-Espera, que encara no he acabat.
-A la dreta d’aquest pavelló que t’acabo d’explicar, n’hi ha dos més: un és pels de pàrvuls i primer, segon i tercer de Bàsica i l’altre és el meu pavelló i és pels de quart, cinquè, sisè, setè i vuitè de Bàsica. Davant del meu pavelló hi ha el camp de futbol gran i una mica més enrera hi ha uns vestuaris, el gimnàs i tres piscines, una pel més petits, l’altre pels que aprenen a nedar i la darrera pels ja en saben.
A l’estiu sempre ens banyem i de vegades també ho fem a les hores de gimnàstica.
-Molt bé –va dir en Fizac.
Vam arribar al pavelló on hi ha la Biblioteca i el Teatre però –ostres!, estava tancat!. No hi havia pensat amb això.
Fizac em digué que no em preocupés, que ell ja faria.
-Això que tens poder, eh?. –li vaig dir una mica enfadada ja que l’havia tingut que dur a coll-i-bé quant segur que podia haver baixat tot sol.
-Bé, jo…és que…
Me’l vaig quedar mirant amb uns ulls que es va mig espantar, però llavors li vaig dir finalment:
-Està bé, però ara utilitza’ls que no ens podem quedar tota la nit aquí discutint.
Ell va avançar amb aire majestuós i va començar a donar copets a la porta. Va estar donant copets més de cinc minuts i res, no s’obria. Fizac començà a posar-se nerviós, jo reia una mica per dintre i a la fi, quant ja havia passat quasi bé un quart i jo estava a punt de dir-li quatre coses a Fizac, la porta s’obrí.
Vam entrar amb molta cautela per evitar que es despertés el director de l’escola, que viu al pis de d’alt.
Ens vam decidir per anar primer a la Biblioteca i després al Teatre.
Vam entrar a la Biblioteca per no vam veure res.
Llavors Fizac em va preguntar:
-Quina cosa feu aquí?.
-Aquí?, a la biblioteca?. Doncs…de vegades a l’hora del patí venim a estudiar o a fer deures perquè és un lloc molt recollit i molt tranquil i així a l’arribar a casa no tenim tanta feina…També venim a dibuixar o a fer altres treballs…però no és obligatori venir – li vaig explicar finalment.
-Ah!.
Con que no ens vam voler arriscar a obrir llums vaig demanar a Fizac que fes aparèixer un lot o que fes llum i en comptes d’això tot el se cos s’il·luminà amb una llum intensa, groguenca, però que no enlluernava, com si un raig de sol és filtrés cap a la immensa sala repleta de llibres, a través d’un dels finestrals.
El més curiós era que la llum no produïa ombres i això feia que ressaltés més la fusta clara de les taules de lectura.
Anàvem buscant en cada taula, entre mig dels llibres, darrera de les portes, sota de les cadires, etcètera, però, res!. No ens vam desanimar i ens dirigirem cap el Teatre.
-I aquí?. Què feu?. –Va tornar a preguntar en Fizac.
-Dons aquí de vegades, per Nadal o Sant Jordi es representen obres de teatre o es projecten pel·lícules o també es fan assemblees de pares i un cop a l’any quant comença el curs acadèmic el President de l’Associació de Pares –que ara és el meu pare- els fa un discurs als nois i noies mes grans de l’escola, sobre tot a aquells que ja han de marxar. Es un acte molt bonic segons que m’han dit els meus germans grans.
El teatre es molt gran, hi ha moltes butaques en fileres de color groc i marró clar. Fa baixada. A la part de baix hi ha l’escenari amb llums blanques, vermelles i blaves. A un costat està l’òrgan –sempre el toca el director- i a l’altre tots els comandament per poder encendre els llums i per engegar la música. L’escenari està rodejat completament de cortines marrons que poden combinar per obrir o tancar-se. Al fons a l’esquerra hi ha una porta per la qual entren els nois i les noies que representaran la seva obra. Darrera d’aquesta porta els “artistes” –de vegades- es canvien.
Vam buscar entre les butaques, darrera els cortinatges, sobre l’òrgan electrònic, per entre les bambolines de l’escenari…però no vam trobar en Kizor.
Ara si que resultaria difícil de trobar-lo!.
Vaig pensar de continuar buscant a la cuina, a les classes de BUP. COU, EGB, pàrvuls, al gimnàs, als vestuaris…
No el vam trobar. Ens vam dirigir cap a “material”, allà on ens donen l’equip de gimnàstica, les bates o ens canvien material de treball. Vam estar regirant-ho tot més de mig hora. Entre els xandalls, les bates, les llibretes, darrera de les caixes, dins dels calaixos i a sota de la fotocopiadora…tampoc el vam trobar. No sabia per on buscar-lo. I llavor se’m va acudir cercar al laboratori. Allà en Fizac es va sorprendre de la gran quantitat d’aparells i de sistemes que teníem a l’escola per investigació, i va dir:
-Home, a aquest pas si que ens avançareu.
No vaig voler ni contestar-lo.
Només ens restava buscar al pati i a la sala d’ordinadors, però era gaire bé impossible que estigués allà. De totes manera era millor anar a veure.
-I ara on buscarem?. Em va preguntar en Fizac.
Estàvem asseguts a les escales que pugen al despatx i a la casa del director.
-No ho sé –vaig dir jo- l’únic lloc on es queda per buscar es al pati i a la sala d’ordinadors, però que podria fer un Groin tranquil en qualsevol d’aquest dos llocs?. Per si de cas tu ves cap el pati i jo aniré a la sala d’ordinadors. Ah! I amb els teus “poders fantàstics” obre’m la porta, que si no, no farem res.
Vaig indicar-li per on havia d’anar. I en comptes d’estar-se un quart d’hora com en l’altre ocasió, es va estar menys de cinc minuts. Després d’obrir-me la porta, Fizac desaparegué i espantada vaig córrer cap el pati per veure si apareixia per allà, i sí, va aparèixer. Vaig tornar cap a la sala d’ordinadors una mica preocupada després d’allò, i vaig sentir un soroll com si algú estigués allà amb un ordinador engegat. Vaig entrar a la sala convençuda de que Kizor estaria allà.
L’ordinador que estava engegat era el del Jeroni i vaig veure que de sobte s’engegava també el de la Maite.
Dies abans l’ordinador de la Maite s’havia espatllat i no havia tornat a funcionar, en canvi ara, ho feia perfectament. Vaig dirigir-me cap el ordinadors engegats però ni en el del Jeroni ni en el de la Maite vaig trobar Fizac. No sabia on buscar. A la sala no hi havia llocs per amagar-se, però potser estava sota les taules. Em vaig posar de quatre grapes i vaig començar-lo a cerca a sota de les taules. Girava el cap d’un costat a l’altre i de sobte, quan tenia el cap girat cap l’esquerra vaig topar amb alguna cosa. Em vaig espantar i vaig voler aixecar-me i sortir corrents, però en comptes d’això vaig topar-me amb la taula i vaig fer-me un bon bony.
Vaig sentir una veu que deia, mig cridant:
– Eh!., que gairebé em trepitges. A veure si mires per on camines.
Vaig girar-me cap el lloc d’on provenia la veu i vaig veure la figura d’un altre homenet, d’un altre ésser de Groina que sortia de la foscor. Era, indubtablement en Kizor.! L’havia trobat. Sense voler, però l’havia trobat.!
– A veure si vigiles nena –insistí- estic arreglant un divertit aparell.!
Vaig sortir al pati cridant:
– Fizac, Fizac…!. Vine…corre… he trobat a Kizor.!
– No cal que cridis, sóc aquí. –I va sortir de les ombres.
– Vine, està a la sala d’ordinadors.
Vam córrer cap allà. Fizac estava molt content. A l’entrar Fizac començà a córrer, trobant-se amb en Kizor i fent-se una llarga abraçada mentre es donaven unes “palmadetes” a les esquenes.
Fizac li digué:
– El teu germà, el nostre rei, està molt preocupat per tu.
– Bé la veritat és que ja tenia ganes de tornar amb tots vosaltres.
Van continuar la seva conversa i de sobte, sentí una veu que em deia:
– Va Míriam que se t’escaparà l’autobús de l’escola. Peresosa que ja son més de les vuit.!
Era la meva mare. Vaig obrir el ulls en un tres i no res i vaig trobar-me a la meva habitació, dins del meu lli, a casa meva.
– Ahir quan vam tornar, et vam trobar dormida amb la televisió engegada –em va dir la mare.
Aquell dia em vaig despertar amb molta son, com si la nit abans no hagués dormit, però no hi vaig donar importància. Vaig arribar a l’escola i a quarta hora vam tenir informàtica.
Quan vam començar la classe em va passar una cosa que em va il·lusionar molt i que és allò que realment us volia explicar:
L’ordinador de la Maite tornava a funcionar perfectament i en el del Jeroni hi havia escrites unes línies que vull que les veieu. Deien:
GRACIES MIRIAM¡