MARIA I EL CAVALL BLANC

MARIA I EL CAVALL BLANC

Al vell mig de Catalunya, hi ha un poblet situat al peu de la muntanya del Montseny, dins però de la comarca d’Osona.
A la comarca hi ha una certa afició a l’equitació, a l’equitació senzilla, muntar a cavall, fer excursions i poca cosa més, i per els més petits, com la meva neta, hi ha “ponis” que els fa molt feliços.
Maria és una nena de cinc anys d’ulls marrons brillants i vius com ella mateixa. És feliç quan la veus envoltada de equins, grans o petits i espera amb ansietat, durant la setmana, que arribi el dissabte per a poder-los muntar. Els neteja, els dona pinso i els deixa menjar herba si surten a passeig. Li és igual que faci fred o calor, que plogui, nevi o brilli el sol.
Un d’aquells dies que sortiren d’excursió (amb la seva amiga Lola, es clar) na Maria s’havia allunyat una mica dels seus monitors i de la resta del grup. Va desmuntar i va seure a un petit marge del camí per a menjar-se una poma que li havia embolicat la mare dins de la motxilla. En donar-li el primer mossec li va venir a les mans un cavall blanc amb una preciosa crin, llarga i salvatge.
També duia una mena de banya al front. Una banya en forma de cargol acabada en punxa i també d’un blanc lluminós.
Maria va quedar perplexa davant de l’animal, perquè ella sempre havia dit que aquell tipus d’exemplar no existien…estava segura, l’hi havia dit el seu avi.
Mentre el cavall es menjava la poma ella va agafar una fina branqueta de terra i començà a pentinar-lo amb molta cura. Després l’acaricià dolçament i con que semblava assedegat, l’acompanyà fins el rierol perquè vegues aigua fresca i finalment el cavall va restar dormit al seu costat a l’ombra d’un castanyer.
Aleshores Maria va córrer a explicar-ho als seus companys i monitors però no va aconseguir veure ningú.
Al mig del camí de tornada però va trobar-se amb el seu avi.
– Avi, avi, un cavall blanc amb una banya al front a vingut a menjar de la mà!
– Ai, filla ! Els cavalls no tenen banyes.
– Que sí, avi, que aquest té una.
– Ja saps que això és impossible, filla. Hauràs vist una vaca!
– Que no, avi, jo sé molt bé el que és una vaca; és un cavall. Vine amb mi a veure’l, està adormit a sota el castanyer.
L’avi restà pensatiu amb la ma sota la barbeta.
-El que podries haver vist, bonica, és un unicorn. Més aviat has tingut un somni. Un somni que diu que sempre s’apareixen quan oloren la innocència d’una criatura com tu.
-Sí, avi, sí, un unicorn o com es digui…vina avi, vina, acompanya’m i el veuràs amb el teus propis ulls.
-Això no serà possible, petita meva. El unicorns són màgics i només es mostren als nens de bon cor. Jo ja no soc pas un nen i no em deixarà que el vegi.
-Quina tonteria has dit avi…tu tens el cor tan pur com el meu i ets l’avi més bo del mon, encara que siguis una mica rabiüt.
-Val, val…deixem pensar…Te’n recordes si l’unicorn anava acompanyat d’una Llufa?
-Una Llufa?, què és una Llufa avi?
-Són com fades, però mes divertides i entremaliades…i expliquen històries molt antigues del nostre país.

-I com són les Llufes avi?
-Hi ha molt poques persones que l’hagin vist mai, però diuen que son molt boniques i divertides.
-Doncs l’unicorn que jo he vist estava més sol que l’ú.
-És estrany, poder anava perdut…
-Portava el cabells molt enredats i semblava molt cansat.
-Farem una cosa –li digué l’avi- torna al seu costat, recull unes poques flors de gessamins, abraçat dolçament pel coll i espera. Si la Llufa no és gaire lluny us podrà trobar.
-Vaig corren avi, no vull que estigui sol…
Sense perdre un segon, na Maria va recollir uns quant gessamins i va fer una mena de corona i en arribar al costat de l’unicorn li va col·locar al voltant del seu coll i es va ajeure al seu costat.
L’aroma a gessamí ho va inundar tot i, després d’uns instants, va aparèixer volant na Clavellina. Una Llufa bellíssima, de nas petit i arremangat, portava una gorra cònica de color vermell, guarnida amb un resplendent vestit de tul de color blanc.
– Gràcies per tenir cura del meu unicorn, Maria.
-Sàpigues –va continuar na Clavellina- que a partir d’ara sempre que necessitis auxili al bosc, et perdis o qualsevol altre socors només hauràs de cridar-nos i jo et prometo que vindrem a ajudar-te.
-Com tinc que fer-ho per a cridar-vos?.
-Acostat a un castanyer o qualsevol arbre que tinguis a prop, li penges pomes a les branques i t’esperes…
-Gràcies Clavellina, és fantàstic, però… podries fer-me dos favors abans de marxar?
La Llufa va dir-li que sí amb el cap.
-Primer que em diguis el nom de l’unicorn…és tan bonic…
-Es diu Ctesies… I el segon favor?.
-És una mica més difícil que me’l puguis atorgar…
-Digues, ho intentarem.
-Que el meu avi pugui veure i gaudir de Ctesies, encara que només sigui un cop.
-Només un cop, d’acord?
Li va concedir el desig , i ambdós muntats a llom del cavall blanc, van volar pel mig del bosc fins casa seva.