UNA ANTIGUA HISTORIA D’AMOR.

UNA ANTIGUA HISTORIA D’AMOR.

Un vent suau llisca entre els ametllers, estremeix les seves branques i acaricia lleument les floretes rosades que es desprenen i cauen sobre la terra. Un cop més, el Yebé Alarús es vesteix de gala i ens porta a la memòria una bella història d’amor.

“Va esdevenir durant els últims anys del segle X, quan Còrdova no es deia Còrdova sinó Qurtuba i Abderrahman III era el primer califa Omeya independent de Bagdad.
Era una ciutat populosa on convivien gents de totes les races i religions. S’hi desplaçaven fins allà savis, mestres d’obres, poetes, músics, metges, homes de ciència que arribaven de tots els racons del món. Florien les arts, progressaven les ciències, es barrejaven els Qurtubesos amb les noves influències que feien cap des de l’exterior. Aquella gran ciutat tot ho assimilava i tot ho feia seu.
Era Abderrahman, el que manava aleshores; era un califa audaç, enèrgic i valerós, encara que també violent i sanguinari com tots els homes governants d’aquella època. La seva constància i talent polític van fer possible la unitat i pacificació de al-Àndalus. Va aconseguir imposar respecte als cristians del Nord i va escometre amb arrogància la reorganització de de la seva autoritat sobirana.
Aquell deia: “Cuando vosotros permitáis en vuestro reino esto -señaló el Corán- como yo permito en el mío vuestros libros santos, yo enterraré mi espada -dijo mientras la enterraba en la arena- y alimentaré todos los días la hoguera de la amistad. Abderramán ibn Alhakén fue el primero de los califas marwaníes que dio lustre a la monarquía en al-Ándalus, la revistió con la pompa de la majestad y le confirió carácter reverencial. No era un àrab típic dons la se va pell era clara, els seus ulls blaus i els seus cabells rossos.
Per complimentar al califa i sol·licitar la seva protecció o agraint la seva ajuda, els monarques d’altres terres enviaven fabulosos regals: magnífiques obres d’art, pedres precioses, llibres d’incalculable valor i belles esclaves.
Azahara va ser una d’elles. Una noia possiblement cristiana nascuda segons m’han relatat a Elvira (Granada)
Un dia passejant Abderrahman amb el seu gran seguici de cortesans pels carrers dels voltants de la Gran Aljama, va veure aparèixer una comitiva formada per una llarga fila de mules ricament guarnides, pujaven pel pont de fusta que travessava el riu “Grande” (Wád-al-kebír) carregades d’innombrables tresors.
Al darrere, una dotzena d’eunucs custodiaven diverses captives de sorprenent bellesa. Tot això constituïa una ofrena de l’emir de Granada al califa de Còrdova.
Era Azahara la jove més bella de la comitiva. Diuen que era impossible estranyar-la, tothom se la mirava; el tumult de la gran ciutat l’omplien de torbació i sorpresa. Els seus ulls eren tan negres que van fer saltar espurnes de foc al cor d’Abderrahman. Tant ardor va sentir el califa dins seu que apartant-se de la multitud es va acostar a ella i li va preguntar:
-Qui ets, dona? Com et dius?
– Azahara, senyor.
Així va ser com Azahara es va convertir en favorita d’Abderrahman . Els cronistes de l’època amb prou feines han deixat constància de la seva existència, tan sols ens diuen que havent rebut Abderrahman III el llegat d’una gran fortuna, va voler emprar aquests diners en el rescat de presoners de guerra, però després d’enviar als seus emissaris a través de les Marques (Lleó i Navarra) i no trobar ni un sol presoner islàmic, Azahara li va inspirar la construcció d’una ciutat que portés el seu nom i servís per a glòria del califat.
-Li posaré de nom “Medinat al-Zahara” (la ciutat de Azahara) i serà ,és esplèndida i més bella que la pròpia Bagdad, més fastuosa que la pròpia Alexandria i millor que el Palau de Salomó. Aquells que la puguin contemplar veuran la més grandiosa ciutat que els ulls humans hagin vist mai i els que visquin gaudiran d’ella com a cap altra lloc del món, la fama s’estendrà per a tota arreu amb el teu nom i amb la teva bellesa. Tothom sabrà que és per tu.
-Tinc presa estimada, per veure florits els ametllers que inundaran els teus ulls negres com l’atzabeja, de la seva blancor virginal. Per a portar-te la imatge dels teus dies d’infantessa al peu de la serra que vesteix de blanc a l’hivern i de verd a l’estiu.
Però Azahara va morir la darrera nit d’aquell any de 940, mentre volia entrar la matinada del nou any 941, a poc a poc, sense patiments per el seus esperit, i així va ser trobada al seu llit, adormida ja per sempre.